El nen que tothom s'estima

Hi havia una vegada

un nen que volia estar tot sol 

perqué deia que ningú se l'estimava

i s'estava rabiut i trist en la foscor.

No volia saber res de ningú

ningú no l'estimava

pero de tant en tant sortia del seu cau

per respirar amor, com qui respira aire.

Avui, m'he adonat que aquest nen era dins meu

i he parlat amb ell

i li he dit que l'estimo

i que el duré a un lloc on se l'estimarà la gent.

Ell ha dit que era mentida

que ningú se l'estimaria

que mai l'han estimat

que això mai pasaria.

I jo l'he pujat sobre les meves espatlles

i a caballet, l'he dut al parc

un parc ple de colors, de verds, blaus y grocs

i de les rialles dels nens jugant.

I ara, és al parc, jugant amb els seus amics nous. 

Riuen, juguen, i es diverteixen

es gronxen, corren i es llencen pels tobogans

li demostren el seu afecte, 

i ell els hi retorna una rialla de felicitat. 

No puc fer altra cosa que plorar al ser testimoni de la seva alegria.

Quan torna amb mi, m'agafa de la mà

i m'explica les seves aventures

els ulls radiants de felicitat

el seu rostre un exemple de alegria.

I em pregunta, si jo tinc amics amb qui jugar

si aquest amics m'estimen de veritat

i jo li contesto que sí, que els meus amics

son els nens amb qui ha jugat al parc.

I li dic que mai més estarà sol

almenys no per falta de estimació

i que te tot el dret a ser estimat

i a creure's i a acceptar aquest amor.

La gent m'estima
durant anys ho he negat

¿seré capaç alguna vegada d'assumir

i d'acceptar aquesta gran veritat?

Amor propi

Amor propi, sense tu...

No se regular les meves mostres d’amor,
brolla i brolla aigua sense parar de la presa,
el meu estany s'asseca, els meus éssers estimats s'ofeguen.

Busco a fora el que em manca a dins,
reclamo atenció, carícies, abraçades i afecte,
i quan les rebo, no crec que jo les pugui merèixer.

Em colpejo el cap contra una paret,
feta de dogmes, obstinació i pors,
perquè no tolero cap ni un dels meus errors.

En els focs de la por a l’abandonament,
creo lligams forjats de dependència,
en les fargues d’una estimació mal entesa.

Amor propi, amb tu...

Ets llavor plena de vida,
alimentes el meu esperit,
amb paraules que em validen.

Em cuido, em respecto i m’estimo,
sóc digne de donar i de rebre afecte,
les idees i els pensaments els plasmo en la terra.

Deixo enrere el meu passat ple de dolor,
no vull arribar a la tomba carregat de roques,
per la meva pròpia felicitat, deslligo totes les cordes.

Renuncio a seguir aguantant situacions que em desagraden,
m’allibero de les pors, les angoixes, del quedar be i del que diran,
pren les regnes de la meva vida, i la visc en completa llibertat.

Amor propi,
ets el que em mancava,
el sol fèrtil on sembrar les llavors,
l’aigua que apaga la meva set,
l’escalfor que em resulta tant agradable.
Ets qui em permet poder estimar i ser estimat,
no amb la força de qui busca seguretat,
sinó amb la força de qui estima des de la llibertat.

Per que t'estimo,
per que m'estimo,
per que ens estimo,
segueixo endavant,
per aquest nou camí,
que em duu a retrobarme,
amb qui sóc de veritat.

Relat publicat també a relats en català